Entrevista a Jordi Salvador sobre el 27S

31 agosto, 2015 en Actualidad social

JORDI SALVADOR, SINDICALISTA I ANTROPÒLEG

JordiSalvadorA parer vostre que està passant a Catalunya? Què és l’anomenat “procés català”?

Doncs moltes coses. En primer lloc, les reivindicacions nacionals del poble de Catalunya no són precisament noves, vénen de lluny. El que està passant és la continuació històrica del fracàs de l’Estat espanyol en els darrers 300 anys com a projecte d’estat uninacional – és a dir, de la voluntat d’acabar d’un cop per totes amb “el problema catalàn”. O, del fracàs més recent, de constituir-se com un estat veritablement democràtic, plurinacional, plurilingüístic que podia haver-se iniciat amb l’estat de les autonomies i continuador de la voluntat republicana assassinada el 1939. El sentiment identitari, sentimental existeix a Catalunya i no es pot començar cap anàlisi obviant-lo, s’entengui o no. Hi ha una voluntat important en nombre de catalans i catalanes que se senten exclusivament catalans i punt, i això no s’ha sabut canalitzar mai ni s’ha sabut donar una resposta adequada per a què tothom a Catalunya i Espanya se sentís còmode en l’aspecte emocional, que no és menor en la vida d’una persona o col·lectiu. És reduccionista pensar que els fenòmens religiosos o identitaris, etc. són mera expressió de l’opi del poble o de la seva ignorància, etc.

En segon lloc, s’afegeix l’esgotament i el camí que ha seguit el pacte amb els franquistes fet el 1978. La necessària ruptura amb el règim franquista no va ser possible, per moltes raons que mereixen una anàlisi profunda, però també és veritat que àmplies capes de la societat catalana i espanyola, amb el record de la incivil Guerra Civil van acceptar com un mal menor la Constitució del 1978 – una constitució, tot s’ha de dir, parida amb les pistoles dels militars encara amb el fum calent de les seves armes a la sala del costat. Es va acceptar una “transició”, una reforma del franquisme cap a una democràcia capitalista pura amb tots els privilegis vigents de l’oligarquia econòmica de sempre, amb un lliurament progressiu mitjançant privatitzacions de totes les empreses públiques i mitjans de producció estratègics al sistema financer, amb una amnèsia històrica i amnistia per tots els criminals del franquisme, amb la continuïtat dels privilegis de l’església, de la monarquia, etc. Era allò que cantava Lluís Llach a la cançó, “Companys, no és això”, però que ho va ser.

Frustració que aniria a més en veure que la victòria del PSOE del 1982 tampoc era el que s’esperava. Les il·lusions d’un mandat socialista ben aviat és van esvair, ja al 1988 Felipe González patia una vaga general multitudinària per part dels sindicats UGT i CCOO amb un ampli seguiment popular. Això en el tema sociolaboral; en el tema de model d’estat, ben aviat el govern del PSOE intentava colar la LOAPA o el que és el mateix, reconèixer que amb les competències atorgades a les autonomies s’havia anat massa lluny. El mandat de González amb clars i obscurs importants permeten que el (neo)franquisme encarnat en Aznar torni al poder, aquest cop per la via democràtica.

Però, tot plegat esclata, permeteu-me fer aquests salts en un breu i per tant molt criticable resum per a una entrevista, amb la “crisi” del 2008 on el capitalisme per la seva cobdícia ben il·lustrada en els “pelotazos” immobiliaris des de la liberalització del sòl pel Govern d’Aznar el 1998 i amb l’especulació conseqüent dels bancs espanyols i catalans, però també europeus que participen de la gran festa espanyola (banca alemanya, francesa, etc.). Al 2008 esclata, com deia, la “crisis” i es produeix el “gran robatori” que passarà als llibres d’història. Es socialitzen de la nit al dia les pèrdues multimilionàries de bancs i caixes espanyoles i catalanes a la resta de la població. Especialment la classe treballadora d’arreu que ha de pagar amb les minses conquestes històriques que havia guanyat amb anys de lluites. Es comencen a destruir de manera molt accelerada les bàsiques conquestes en sanitat, pensions, drets laborals, salaris, educació, transports públics, preus de l’energia, energia, atur, precarietat… ) i es dispara l’endeutament públic de l’estat de forma progressiva (avui estem en xifra record!), la qual cosa hipoteca generacions senceres. Sens dubte, la nostra “crisi” és la millor operació econòmica del capital financer en dècades a Europa. Per tal que això sigui legal, es canvia la Constitució Espanyola, ara sí, al dictat de la Troika per tal d’assegurar el pagament del deute privat de la banca espanyola a l’estrangera, i per tant, legitimar el rescat del sistema financer privat per part de tots els súbdits del Regne d’Espanya.

Alhora, i és important aquest i alhora, el 2010, el Tribunal Constitucional (TC), que actua com a darrera trinxera de l’espanyolisme més ranci, es carrega la darrera oferta per part d’una part important part del poble de Catalunya en forma d’un nou estatut liderat pel PSC de Maragall i dirigit als diferents pobles de l’estat espanyol per tal d’iniciar la construcció, de manera progressiva, d’un veritable estat federal a partir del reconeixement nacional de Catalunya. El rebuig i la manera obscena de fer-ho per part del TC, després de retallades al text estatutari, de boicots econòmics, de promeses incomplertes, d’un referèndum on s’aprova el nou estatut, de recollida de signatures per part del PP contra l’estatut, d’una campanya mediàtica per part de la “caverna” brutal, etc. són la gota que fa vessar el got.

En resum, la barreja de crisi econòmica culpabilitzada en exclusiva, de manera reduccionista i interessada, als governs de “Madrid” (cal recordar que el 2010, a Catalunya hi havia al govern l’anomenat tripartit, PSC, ICV i ERC i no CiU), més l’insult a la voluntat popular expressada en el referèndum d’aprovació de l’Estatut, porten a la històrica manifestació del 10 de juliol de 2010. Aquesta manifestació, on jo hi era, marca el punt d’inflexió que encara estem vivint i que ningú sap com acabarà. La manifestació del 2010 és multitudinària, supera el milió de persones i desborda totes les expectatives de tots els partits polítics. No va ser una campanya del senyor Mas, com diuen, ni de Duran ni de Montilla… La gent, molta gent canvia la senyera per l’estelada. És una declaració de “guerra” en forma democràtica i simbòlica. La barreja de crisi econòmica profunda, sobretot percebuda per les classes mitjanes (les baixes sempre ho han estat, en aquest país) més l’insult a la voluntat popular catalana expressada en referèndum, fan que a l’imaginari col·lectiu de molts catalans i catalanes vegin que és l’hora de la ruptura amb Espanya com una oportunitat de canviar-ho tot. Hem de pensar que aleshores no existia ni 15 M ni Podem ni una forta contestació sindical per combatre els atacs ferotges del capital. Canviar-ho tot, és en el fons el que hi ha darrera del moviment de l’actual catalanisme, per alguns nacionalista, per altres independentista, per altres de ruptura… que s’està vivint a Catalunya. (riures…. i comentari, vaja totxo, no?).

Després tot s’accentua i va a més amb les manifestacions de centenars de milers de persones del 2012, 2013, 2014 i, sobretot, amb el referèndum il·legal del 9 N de 2014 on van participar més de 2 milions i mig de persones. Estem davant de les més majoritàries i continuades manifestacions de la història recent d’Europa. I són manifestacions populars, no és un tema de la gran burgesia catalana com es diu, la gran burgesia catalana només té la bandera del capital, amb el franquisme ahir i amb la Troika avui.

Que penseu de “la Crida a sindicalistes i militants del moviment obrer” d’arreu de l’Estat Espanyol i d’Europa en defensa de les aspiracions democràtiques del poble català?

Doncs, fonamental per moltes raons.

  1. L’internacionalisme és un dels eixos bàsics per l’esquerra des de sempre. Tenim molt clar que un dels principals motors de la història ha estat i és la lluita de classes. Com a classe treballadora tenim un enemic comú, parli la llengua que parli. Però també és veritat, i ara parlo com a antropòleg, que existeixen els pobles, siguin “comunitats imaginades”, que deia Benedict Anderson,o no, però sempre percebudes com a reals per al subjecte. Per això és important aquesta crida, perquè és una crida per enfortir la fraternitat entre els pobles que configuren l’estat espanyol i també els europeus. És una crida que accentua que això que passa a Catalunya no és una declaració de guerra als altres pobles de l’estat espanyol, en absolut. És una Crida sol·licitant solidaritat. Per l’esquerra és o ha de ser un doble combat el procés obert a Catalunya: en primer lloc és innegable que es presenta una oportunitat d’obrir un meló que ens permet canviar moltes coses. És un tema estratègic per lluitar contra l’enemic comú que és el capitalisme desbocat, si parlem des d’una òptica d’esquerra socialdemòcrata, o de ruptura per a construir una societat amb un altre model econòmic, si ho fem des d’una òptica d’esquerra rupturista. I en segon lloc, tant des d’un punt de vista federalista com independentista, no hi pot haver fraternitat entre els pobles, solidaritat, cooperació sense fer-ho com a pobles lliures, de tu a tu. Per això la recuperació de la sobirania catalana, la república catalana plena és un objectiu que hauria de ser compartit per totes les esquerres, al meu parer. I és en aquesta clau que equivocadament o no, el temps ho dirà personalitats indubtables de l’esquerra com poden ser Lluís Llach o el Pare Manel, etc. entren a formar part, de manera incomprensible per a molts o pocs, no ho sé, en una llista transversal en què una part de la dreta, la que representa a les capes petit burgeses, hi és en forma majoritària a les llistes. Però el sentiment nacional, i l’obligada ruptura que el procés implica, no és cap broma.
  1. L’actual catalanisme ha optat per anar per lliure a l’estat espanyol. És cert, però no per gust. Què ens hem trobat com a resposta en els darrers anys, sense anar més lluny? Per un costat, els successors del franquisme i el seu discurs de l’odi, les seves eternes amenaces, la seva utilització de la Constitució com si fossin “las leyes fundamentales del movimiento” –com si fos una realitat immutable—, uns governs que es passen per l’entrecuix, un any sí i un altre també, el clam de milions de persones, que els insulten cada dia, la utilització de les clavegueres de l’estat per intoxicar i finançar el discurs de l’odi, el menyspreu, la supèrbia, etc. però això no és el pitjor. De fet, és el que s’espera d’aquesta dreta incivilitzada, minoritària a Catalunya (de més de 1100 municipis, el PP només té una alcaldia), però majoritària a l’estat espanyol. El pitjor és el buit de l’esquerra espanyola i el seu immobilisme en política socioeconòmica i front a què està passant a Catalunya, tret de l’excepció minoritària dels companys de la CATP (Comitès per a l’Aliança dels Treballadors i dels Pobles), etc. que plantegen el millor discurs d’esquerres en l’actualitat, per a mi, sense cap dubte. Però la gran pregunta que ens fem és: On són els hereus de la República espanyola i els seus valors? On és PSOE que el 1974 defensava el dret a l’autodeterminació i el socialisme? I IU? I què és i què diu el monàrquic Podem? Podem? Ciutadans? A la nova política espanyola no han sorgit unes CUP catalanes o líders com David Fernández, clarament hereus de la tradició d’esquerres catalana i arrelades a les lluites de base. Aquest és el problema. I per això la Crida a la solidaritat del moviment obrer cap a allò que passa a Catalunya. És una crida a la solidaritat i a la conjura de classe per evitar i combatre qualsevol enfrontament civil en què el procés català es pot convertir en un estat i un país tan poc democràtics i preparats per a debats on es juguen tants interessos, com aquests. Però, si més no per a mi, és una crida a la pau i la concòrdia, però també un desig que als altres pobles d’Espanya comenci un procés de ruptura propi amb el règim del 1978. Segur que tot seria més fàcil unint les forces com a classe i des de la fraternitat. Per això estic a la CATP.

I aquesta opció d’anar per lliure i l’emprenyament amb les esquerres espanyoles tampoc es nou! El tarragoní Antoni Rovira i Virgili escrivia el 1922: “no mostrant-se propicis els altres pobles peninsulars a una solució federativa, el nacionalisme català esdevé naturalment independentista”. I al febrer de 1923 escrivia que les solucions descentralitzadores, autonomistes o federalistes (…) troben sobrer i condemnable i vituperable el principi de l’autodeterminació que és essencialment el que nosaltres defensem”. Penso que queda clar, no?

No creus que nacionalisme i socialisme i esquerra s’oposen entres sí?

Primer hauríem d’explicar què s’entén per nacionalisme, són tots iguals? És un concepte unívoc? per respondre no tenim ni espai ni temps suficient, però recordo un article del prestigiós antropòleg i mestre Manuel Delgado a El Periodico que ho contava molt bé. Deia que el nacionalisme és alguna cosa plural i sovint contradictori. Ha servit per oprimir, però també per alliberar, ha estat un instrument d’emancipació, però també d’opressió. Envaeix, però també allibera. I arribava a la conclusió que el nacionalisme no és, sinó que s’usa per alguna cosa o finalitat.

En qualsevol cas afegiria que normalment els “nacionalistes” en sentit pejoratiu, sempre són “els altres”. Per exemple, sempre són els dolents, qui en aquest cas es volen “separar”, però mai els qui, i a qualsevol preu, volen “unir”. És pervers que qui obre el necessari i democràtic debat –perquè hi ha un problema– se li digui que fragmenta la societat, i és bo en canvi qui s’oposa visceralment al debat i a solucionar el conflicte democràticament, perquè va contra “la cohesió”. No fotem!

Partint de la base que hi ha tants nacionalismes com projectes nacionals, que no hi ha una definició unívoca del terme, doncs la resposta serà clara. Hi ha projectes nacionals i per tant nacionalismes que poden ser perfectament compatibles i no sols això, sinó que han de ser-ho amb les esquerres, i el socialisme en particular. Així ho ha vist l’esquerra catalana de sempre. Hem de rellegir per la seva actualitat les reivindicacions de Nin, de Serra i Moret, Campalans, Comorera, Peiró, Layret, Companys, Seguí (el Noi del Sucre), Garcia Oliver, Rovira i Virgili, etc. El seu pensament per als successors del franquisme actual, però també pels hereus dels Alfonso Guerra de torn (el gran “cepillador”), són quimeres com deia l’ex monarca Juan Carlos I, idees esotèriques pròpies de descerebrats manipulats per TV3 que pot dir el Margallo de torn. No entenen res.

Hi ha un nacionalisme, o si preferiu un catalanisme progressista, que és de classe i internacionalista! Des dels seus inicis com he apuntat amb alguns referents obrers de la primera meitat del s. XX però podria continuar amb el PSUC en la seva etapa antifranquista i de la “transició”, o sobretot, la primera dècada del PSC, o els Candel, Montalbán, etc. o el mateix Josep M. Álvarez de la UGT avui dia que estan molt lluny del catalanisme de dretes. I no sols això, sinó que han enriquit el catalanisme i van evitar el sorgiment d’un lerrouxisme que ara sense PSUC ni el PSC fent el paper que havia fet, s’obre pas a Ciutadans i a certs corrents de Podem.

Llegint aquests dies precisament lectures escrites fa cent anys, m’he trobat amb un poc conegut text d’Andreu Nin (del 1913 i publicat a Justicia social) que es titulava precisament: Nacionalisme i Socialisme no s’oposen entre sí. (ens passa el text i ens diu de transcriure’l).

“Nacionalismo y socialismo son dos términos antitéticos al parecer, però cuyos fines se confunden y se complementan reciprocamente, existiendo entre ambos una íntima e indestructible connexión. Uno y otro amenazan los cimientos mismos de la Sociedad actual. Ninguna doctrina tan revolucionaria como ellos.

Ataca el nacionalismo la organitzación y la estructura de los estados, absorbentes, unitarios, centralistas, tiránicos, y dominadores, y combate el Socialismo el régimen capitalista, la propiedad privada y la moderna forma de esclavitud representada por el salario.

(…) en varios paises, los partidos socialistas prestan al nacionalismo su más decidida colaboración. (…) en el socialismo espanyol falta quien, desde nuestro punto de vista doctrinal, haya hablado de este palpitante problema con la amplitud que requiere. Este vacío vamos a llenarlo nosotros…”

Bé, les coses han canviat poc, però la història ve a reforçar aquesta tesi d’en Nin de compatibilitat entre socialisme i un nacionalisme de classe. Ja Lenin i Trotski estaven pel dret d’autodeterminació dels pobles. O l’antifeixisme europeu adoptava formes nacionals. O a Catalunya el POUM, Bloc Obrer i Camperol, El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que ingressa a la III internacional com a partit comunista representant de Catalunya! etc. estaven per l’alliberament nacional. Seria llarg, però ja se m’entén, no?

En llenguatge d’avui, potser Nin plantejaria que no hi ha Drets socials sense Drets nacionals, i viceversa, no hi ha Drets nacionals sense Drets socials. La qual cosa seria una dura crítica a aquells que només parlen de Drets nacionals oblidant-se de les persones, però també d’aquells que només parlen de Drets socials per no parlar de la qüestió nacional. Sempre m’han semblat sospitosos els qui fugen de parlar de tot, alguna cosa amaguen, conscientment o inconscient.

Què és pot fer des del sindicalisme, quin ha de ser el seu paper a Catalunya i a Espanya?

Complicat. Puc parlar de la UGT de Catalunya que és el que conec i penso que estem tenint un important paper. Com a sindicat som una expressió de la realitat del país quant a la qüestió nacional catalana i la posició davant de l’anomenat Procés Català. És a dir, tenim gent que pensa molt diferent en el mateix sindicat. I això és molt bo! Sense anar més lluny, quatre importants dirigents de la UGT aniran a llistes diferents en les pròximes eleccions catalanes del 27 de setembre. Existeix a la UGT, com a la societat catalana una enorme pluralitat. Ara bé, el que hem aconseguit, cosa que molts partits polítics per raons òbvies no han pogut aconseguir, és que el sindicat no es trenqués per aquest tema. Estem units en el dret a decidir dels catalans i catalanes, estem units en la defensa de la democràcia en qualsevol tema i estem units i conjurats per defensar la llibertat, la cohesió social i evitar qualsevol enfrontament. I tot això ho farem sense oblidar el dia a dia en la defensa dels interessos de tots els treballadors i treballadores. Som un sindicat català, però no ens toca fer de partit polític ni nacionalista ni lerrouxista. Qualsevol pas en qualsevol dels dos camins portaria sens dubte al trencament del sindicat, segons la meva opinió, i penso que és una opinió majoritària a la UGT de Catalunya.

 

A vostè el van temptar per anar a les llistes de “Junts pel sí”?

Bé, hi ha molta gent que em volia per encapçalar la llista unitària de “junts pel sí”. És cert, és veritat, però per diferents raons, polítiques, sindicals i personals importants no es va concretar. La primera valoració és d’orgull, ja que si pensen en tu i des de tants espais polítics, socials, etc. diferents i per encapçalar una llista unitària és que estàs fent una bona feina i el sindicat també. En qualsevol cas, em sento hereu de l’esquerra nacional catalana que abans comentava i si algun dia canvio les meves responsabilitats sindicals (militant sempre!) per partidistes serà per continuar fidel als valors del moviment obrer, en la creença en una sola classe treballadora, que parla llengües diferents, en l’internacionalisme, però també en la recuperació de la sobirana nacional completa del meu poble –també dels mercats!—, i per construir unions lliures de pobles lliures… en resum, per construir un món molt més just i en definitiva, millor.

Mentre, un desig, ara per ara, el conflicte era i és obert i les maneres de resoldre’l ha de ser democràtica i pacífica, però valenta alhora i aquesta és la crida que hem de fer i liderar a la nostra societat. Davant l’ofensiva que ens continuarà venint per part de l’estat, com a classe treballadora no hem de caure en provocacions ni amb enfrontaments mutus, i si hem de respondre a la violència “legal” de l’estat, hi respondrem, però amb arguments, elegància, democràcia, votacions, debats, respecte per als qui no pensin igual, etc. i esperem que amb la solidaritat de bona part de la classe treballadora del món, perquè coneixent el nacionalisme espanyol, l’ofensiva que ens ve, em temo que serà brutal i tant de bo m’equivoqui, de molt.


1 opinión en “Entrevista a Jordi Salvador sobre el 27S”

  1. Perez, Lluis Miquel dice:

    Una de les opinions mes lucides i documentades que he llegit sobre el dit proces. Enhorabona Jordi.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *